José Enrique Ruiz-Domènec: “Quan es coneguin els projectes polítics de les dones ens adonarem que els tòpics que sostenim no són més que això: tòpics”
José Enrique Ruiz-Domènec va néixer a Granada l'any 1948. És catedràtic d'Història Medieval, director de l'Institut d'Estudis Medievals i del Departament de Ciències de l'Antiguitat i de l'Edat Mitjana, i Acadèmic de la Reial Acadèmia de Bones lletres de Barcelona i de la Reial Acadèmia de doctors de Catalunya. Actualment està immers en un projecte internacional anomenat “Festival de la Història” de Torí.Com s’explica la contradicció que es dóna en una societat a l’hora de tractar la dona? És a dir, que en l’àmbit de la literatura se la respecta i se la valora, mentre que a la societat pateix una situació d’inferioritat, marginació...L’Edat Mitjana és molt àmplia per poder generalitzar en aquest to. De tota manera, és cert que sempre hi ha un gran décalage entre la percepció que es té en la realitat social de la dona al llarg de la història i el que s’ha tingut en la literatura, perquè hi ha una tendència en la literatura cap a les fantasies dels homes sobre les dones. Des de l’època grega, fins i tot abans, aquestes fantasies han plantejat un tipus de vida de les dones que no existia en realitat. I a l’edat mitjana això va arribar a la seva màxima expressió amb el que s’anomena “servei a la dama”, que és l’origen d’una gran tradició literària europea (els trobadors, els novel·listes francesos...) on apareix aquesta figura idealitzada. A vegades s’ha arribat a dir, fins i tot, que es tractava d’un emmirallament amb la pròpia Verge Maria. En conseqüència, això ho podria explicar.
Doncs, per què hi ha tal décalage entre una cosa i l’altra? Perquè les societats masculines sempre han estat molt receloses amb la importància de les dones. Ara bé, la imatge tòpica de la dona sotmesa a l’Edat Mitjana és això, un tòpic. Segons l’època i la zona caldria revisar si aquest tòpic realment es sosté.
Globalment es podria acceptar, tot i que és un tòpic que neix del concepte d’història d’inspiració darwinista: la història és la història d’un progrés social en la qual passem de fases subdesenvolupades a fases més desenvolupades. Cada època que passa és superior a l’anterior. Això històricament no és defensable, sinó que és un prejudici del segle XIX. No només no és defensable des del punt de vista de la història lineal europea, sinó que tampoc ho és des d’una visió multicultural de la història, perquè això ens portaria a pensar que la situació de la dona en països que no tenen arrels occidentals és inferior a la situació europea. Cosa que, en el millor dels casos és discutible. Per exemple, en conferències internacionals, quan es parla de la situació de la dona en les societats islàmiques, sempre es té una idea molt esbiaixada, s’utilitza una part pel tot.
És cert que l’Església tenia un paper protector enfront la dona o només era la imatge que volia donar de cara a la societat?Aquest és un altre dels tòpics, que s’ha estès molt. I és que l’Edat Mitjana és un món ple de tòpics que els historiadors de professió han superat però que no han aconseguit transcendir excessivament a l’opinió pública. Això és un dels defectes comunicatius: en realitat, ens costa comunicar les investigacions dels últims trenta anys a un públic subjecte als prejudicis nascuts d’una historiografia totalment caduca. La ignorància d’aquest públic sobre la història de l’Edat Mitjana es fa palesa, sense cap escàndol, en llibres, Internet, revistes... Això reflecteix que la societat científica no té capacitat ni força suficient per difondre una visió contrastada de la història. Això explica l’èxit de les novel·les històriques, que són una font de clixés i estereotips.
Respecte a la pregunta, la protecció que l’Església oferia a la dona depenia del moment. A més, l’Església era un concepte molt genèric en l’Edat Mitjana: no era un òrgan cooperant, sinó que estava molt fragmentada, quasi de forma irreversible (com la situació dels bisbes i monjos). Així doncs, l’Església episcopal tenia un interès reduït per les dones. En canvi, les ordes monàstiques, com els benedictins, els franciscans i dominics, sí que tenien interès per les dones, ja que formaven part activa de l’orde, com per exemple les clarisses de Pedralbes.
Ha fet referència a les novel·les històriques, creu que són fiables? Nosaltres hem llegit L’Església del Mar de Falcones, i és per saber si és fiable o no.No. És una fantasia. I és que la novel·la és una ficció, per tant, no cal que es remeti a fets reals. Falcones utilitza de rerefons, com a context, un segle XIV que majoritàriament és inexistent, es tracta d’una fantasia nascuda d’una història caduca, com dèiem abans. I la responsabilitat no és del novel·lista que va a buscar informació d’una font, sinó que ho és de la pròpia font. Si el novel·lista recorre a una història escrita de fa quaranta anys, s’està posant dins d’una història on tota la informació és errònia.
Com s’entén que la història pugui quedar obsoleta?Doncs perquè han millorat moltíssim els mecanismes d’investigació, el tractament de les fonts, la lectura dels textos... Ja no es construeix res sobre falsos coneixements. Als anys noranta, la història ha patit una revolució molt important, igual que la física i les matemàtiques, però la gent no n’és conscient.
Referent al tema de les dones, us puc explicar un cas –en primera persona– en el qual es reflecteix la incapacitat de trencar aquests tòpics tan arrelats, ja que es té com a base una història obsoleta. Doncs quan jo, fa uns deu anys, vaig publicar el meu llibre
El despertar de las mujeres. La mirada femenina de la Edad Media, demostrava clarament que el paper de les dones en la vida cultural, social i econòmica era infinitament superior al que ens havien dit, i que no eren una col·lecció de víctimes. Eren privilegiades, òbviament. Però aquest privilegi era una qüestió de classe social, no de gènere.
I aquesta diferència entre classes com es materialitzava?Depèn dels casos, una dona de classe social elevada podia dominar l’home, de la mateixa manera que l’home podia dominar-la. Hi ha proves que demostren la superioritat de la dona: escriptores, novel·listes, poetesses... Fins i tot van ser les dones les que van crear l’Estat Dinàstic Europeu. Tota aquesta memòria que s’havia anat apagant, l’estem recuperant.
Només queden els prejudicis que fan pensar que no és possible que les dones a l’Edat Mitjana estiguessin millor que a l’època del franquisme. Doncs, és clar, sí que estaven millor! Quan sento dir que el franquisme era com l’Edat Mitjana jo penso tant de bo. Perquè la dona al franquisme estava infinitament pitjor; i si parlem de casos concrets encara es reflecteix molt més aquesta diferència. A Barcelona al segle XI les dones tenien dret de propietat i transmissió de propietat sense comptar amb els homes. I la prova són els centenars de testaments que queden. També podien tenir esclaus.
Tot això trenca una mica els estereotips. A més, la dona al segle XIX estava molt pitjor que la dona al segle XVIII. De la mateixa manera que la dona anglesa estava molt més desenvolupada que la dona europea del segle XIX. I aquesta crisi es percep en la gran novel·lista del segle XIX, Jane Austen, que és impensable sense un desenvolupament de la consciència de la dona al segle XVIII. Els primers escrits feministes abunden al segle XVIII, i minven a l’època victoriana. I no tornarà a sorgir aquest feminisme fins al segle XX, tant com a moviment polític com intel·lectual. És a dir, tot el món de la figuració femenina ha creat un estereotip al servei de valors combatius del segle XX, que han tingut la seva raó de ser, i fins i tot la seva justificació per a la lluita política i l’emancipació de les dones en la nostra època.
Aquest concepte d’emancipació de la dona no es produeix a Europa fins al
1910, mentre que a Espanya no es va produir fins als anys 60. Va ser quan es van canviar les maneres de vestir, els gestos i els hàbits de les dones.
Parlant de casos concrets, què ens pot dir de Joana la Beltraneja?Oh! Joana! Hi ha tres Joanes importantíssimes en la història d’Espanya, a més sobre les tres es llança l’estigma i aquest valor tan hispànic que és la calúmnia.
Joana era la filla d’Enric IV –rei de Castella– i neboda i fillola, al mateix temps, d’Isabel la Catòlica. La lluita entre la neboda i la tieta va generar una guerra civil entre dos sectors que tenien dues idees contràries de com s’havia d’organitzar el territori ibèric. Uns eren pro portuguesos –que volien unir-se amb Portugal–, i els altres catalano-aragonesistes –que volien unir-se amb la Corona d’Aragó–. Per tant uns estaven a favor d’Alfons, i els altres de Ferran, respectivament.
Va ser una guerra civil i, com tot conflicte, va generar el que sempre passa: la difamació del contrari. Per això, un historiador poc escrupolós va dir que Joana la Beltraneja era filla de Beltran de la Cueva, favorit del rei, ja que el rei era impotent. Tanta va ser aquesta difamació que als anys 20, abans de l‘última guerra civil, una comissió de savis presidida per Gregorio Marañón –famós historiador– es va reunir per investigar la impotència del rei. I es va demostrar que Joana era filla del rei de Castella, i que, per tant, la difamació no era certa.
Una altra Joana és la filla d’Isabel la Catòlica: Joana la Boja. Quan mor el seu pare, Joana és reina i ha d’heretar el tro. Joana va ser reina, però era molt gelosa –principi cultural molt donat a l’època–. Però que fos gelosa no volia dir que estigués boja, com se la va considerar. L’última Joana és la reina de Nàpols, personatge crucial de la història d’Europa, però la seva imatge ha quedat silenciada perquè no encaixa dins del sistema.
Però en aquests casos no es pot aplicar el concepte de discriminació de la dona ja que les Joanes eclipsen el paper d’una altra dona, Isabel la Catòlica. Si no hagués estat així i hagués estat un home us hagués dit que la difamació era deguda als estereotips, és a dir, perquè es tractava d’una dona. Però podem veure que no era una qüestió de gènere, sinó política.
I si ens hi fixem, Isabel era una dona de caràcter, que dominava el seu marit, Ferran, i que en política va impulsar la llengua castellana, va aplicar la manera de funcionar a la Corona d’Aragó, va establir els models literaris que a ella li agradaven... I us podria citar un centenar llarg de dones més que van destacar durant la història: la
reina Urraca, per exemple, va governar ella sola i es va casar dues vegades.
Què opina de l’evolució de la dona a través dels anys? Creu que la situació actual ha afavorit la dona en comparació a l’Edat Mitjana, o que pel gran espai de temps que ha passat i tot el que s’ha viscut, aquesta evolució ha estat insuficient?La gran revolució del segle XX és la ruptura de les barreres socials: el dret s’aplica a tothom. És a dir, les dones han anat buscant la superació de les limitacions que tenien durant el segle XIX. El segle XIX, com ja sabeu, va ser una lluita constant entre conservadors i progressistes, però des de la Revolució Francesa fins la Revolució de 1868, quan s’implanta el sufragi universal, es tracta del sufragi universal masculí, no femení.
En el moment en què es planteja aquest dret es veu que tothom l’hauria de poder gaudir, tant dones com homes; és per això que la dona el reivindicarà. I encarà es va més enllà, quan es plantegen les dones aquest dret, també es plantejarà un dret paral·lel que abraci tots els sectors socials: tant és si ets un assalariat o un empresari, tots han de poder votar. Aquest assumpte és el tema central de la conquesta del segle XX, i efectivament la dona ha pres partit en tot això, i s’han trencat les fronteres: tots els valors i factors afecten per igual a totes les classes i gèneres. S’ha produït una generalització en la qual la dona ha volgut participar. És ara quan s’aposta per la igualtat de drets. La ruptura d’aquestes fronteres socials es fa explícita el 1948 amb la
Declaració dels Drets humans.
Les dones, per tant, han aconseguit crear valors, principis i drets, i també deures –cosa important–. Uns drets que s’apliquen no a una minoria, sinó a la totalitat de la població. I aquest principi jo considero que és molt bo. També es pretén arribar a la universalitat dels drets i fer respectar els nostres drets fora de les nostres fronteres, un tema més delicat i complicat, perquè hi ha més cultures que no pensen el mateix que nosaltres. Nosaltres hem arribat a això després de llargues reflexions i debats interns.
Com establir aquest principi, doncs? Personalment, crec en la legalitat, la fraternitat i la igualtat, principis de la Revolució Francesa, i els considero universals. Ara per ara hi ha la creença que una dona pot ser el que vulgui tant si ve de pares marquesos o assalariats, tant si ha nascut a Begur com a Rabat. Es pensa així en l’actualitat i aquest és el nostre repte. Mentre sigui competent, no importa que una dona sigui cap de l’exèrcit?
La dona com a col·lectiu s’ha incorporat als debat del segle XX en què es reflexiona sobre els canvis socials. I precisament perquè tots els sectors socials han donat suport al canvi social aquest ha estat possible; sense les dones, doncs, no hagués estat ni tan sols imaginable. No les podem considerar una illa!
Porto trenta anys impartint una assignatura sobre la “Història de les dones”, per tal de destacar un aspecte opac del passat. Un aspecte que ara ja no es tan opac gràcies a tesis doctorals, estudis... És sorprenent com una dona de família humil pot arribar a ser presidenta del govern. Al segle XX això és possible. No em sorprèn que una dona porti les tropes perquè abans ja les havia portat. La reina Blanca de Castella va conduir les tropes i va estar
al front de batalla. Volien reservar uns espais per als homes, però era una contradicció perquè si acceptes la igualtat de drets, sense tenir en compte el nivell adquisitiu, la religió, el gènere... no té sentit que es reservin llocs per als homes. El que sí que es pot fer és discutir sobre el talent d’una persona.
Una altra cosa que s’ha d’entendre és que el segle XX ha anat molt ràpid i que no tothom pot comprendre els canvis radicals de la mateixa manera. Per tant, els responsables del govern i de les polítiques socials han de ser conscients que alguns dels canvis que s’han produït al segle XX són difícilment assumibles. És com l’adaptació de les àvies a les noves tecnologies, els costa més que a d’altres.
Això de la universalització de drets amb la qual hem de traspassar les fronteres per aplicar-la...Això jo no ho he dit, eh?
Ja, però no seria com creure’s superiors?Aquest és el problema. Jo he assistit a moltes conferències internacionals sobre dones –com a historiador que sóc i impulsor d’un projecte en contra del maltractament a la dona– a Teheran, el Caire... i hi ha un posicionament on es demostra aquesta superioritat i orgull europeu que cal matisar. Per exemple, pel que fa referència al vel –un tema d’actualitat–. La meva àvia portava vel i se’l va treure, va suposar un escàndol, però després es va superar i es va acceptar, no va tenir més importància. Quan una societat arriba a aquesta reflexió, com ha passat a París i a d’altres llocs, l’estructura del vel ja no sembla tan decisiva. Aleshores és un joc de maduració, però no d’imposició, que té en gran part un rerefons colonialista.
Com es viu la situació de les dones fora del món occidental?Una de les grans investigacions que s’han fet és el paper de les dones a l’Antic Egipte, amb la qual s’ha comprovat que tenen el mateix rol que els faraons; iconogràficament estan a la mateixa alçada. Són sorprenents aquestes troballes que parlen del paper tan important que van desenvolupar aquestes dones des de Hatsepsut, la primera faraona d’Egipte.
El dia que es coneguin millor els projectes polítics de les dones, com per exemple
Zenobia de Palmira –que volia canviar la capitalitat d’Itàlia de Roma a Palmira, però que no ho va aconseguir–, ens adonarem que aquests tòpics que encara sostenim com el que m’heu plantejat vosaltres al principi no són més que això, tòpics i estereotips.
